|
1. |
|
|
|
|
DESPROTEGITS
#PrimaveraValenciana
Lletra i música: Andreu Valor
Han saciat la calma que ens controla
subhastant nostra paciència que remou tranquil furor.
Avancem fidels a la prudència
que desfà la gratitud per conservar el nostre esforç.
Han xafat les flors ferint la primavera que ara plora,
que enriqueix la intel·ligència equilibrista d’aquest món,
humiliant la voluntat d’adolescents que amb la nuesa
utilitzen els seus llibres com a escuts de protecció.
Cúpula espia la que ens roba,
complimenta amb tremolosa veu llistat de reducció.
Càrregues per protegir un càncer
que sotmet els enemics a tornar ferits al seu entorn.
Incapaç de donar recursos per sorgir d’aquesta veta,
la proposta és restringir la necessitat d’explicacions.
El desig de bifurcar la condició d’aquesta espècie
fa del pobre l’ignorant, apte per a manipulació.
Generacions desprotegides, progrés dotat de retrocés,
capacitats disminuïdes, migracions a l’estranger...
Prestatgeries descobertes, docents que campen pels carrers,
aularis duplicant excessos, menjadors sense aliments.
Espill de reincidència.
Infinitats que es converteixen en l’aliment d’aquestes ments.
Som voluntat de carn i ossos, som la fòbia del poder.
|
|
2. |
|
|
|
|
ACÍ EM PARIREN
Lletra: Poema de Vicent Andrés Estellés
Música: Andreu Valor
Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.
Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.
Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.
Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d’afanys ric.
Cante l’amor i les parelles
Que viuen, beuen i se’n van.
Cante un amor de contraban.
Cante l’amor, cante els amants.
No sé tampoc si açò són cants.
Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se’n van,
l’esperança de contraban.
No sé tampoc si açò són cants.
Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se’n van,
l’esperança de contraban.
Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.
Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.
Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.
Ací em pariren, ací estic.
Ací em pariren, ací estic. Ací em pariren i ací estic.
Cante l’amor, cante els amants.
No sé tampoc si açò són cants.
Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se’n van,
l’esperança de contraban.
|
|
3. |
|
|
|
|
TORNAREM A CAURE
Lletra i música: Andreu Valor
Tallar el vol, marcar el torn modest d’aquesta espècie,
fixar la vista al sol amb un nou tacte i aprendre a caminar despert.
Calmar el brot d’obscures circumstàncies que ens rodegen,
perennes a una vida amb cars peatges, usant la ràbia enfront de la por.
Alcem de nou, tornarem a caure. Recorda viure el present.
Agafa la mà i comencem. Prova de volar contra el vent!
He vist sorprès pares que es desviuen per inèrcia,
per fer realitat una promesa d’un fill que sols pot somiar.
Per incitar a un nou món que sols dispara malves,
versos que de vida ens acompanyen, cal entendre d’igualtat.
Alcem de nou, tornarem a caure. Recorda viure el present.
Agafa la mà i comencem. Prova de volar contra el vent!
Per desviar velles temptacions que ens faran oblidar el record,
intervé la gèlida son que desvia cada atracció!
Cada matí, la il·lusió assegura que mai detindrem la sort.
Cal marcar el rumb a elegir; no et deixes en mans del destí.
Gotes d’aigua per veure-hi clar, no existeix Goliat
que vença un ésser positiu.
Tot llueix al món quan somrius. Tornarem a sentir-nos vius.
|
|
4. |
|
|
|
|
CAMÍ DE LES GARLANDES
Lletra: Poema de Vicent Valls.
Música: Andreu Valor
Mercaders de fal·lacies, possessius de supèrbia,
cobdiciosos i avars, enemics de la vida,
en secret cabdellaren un grapat de mentides
sobre mi, sobre Helana, i les nostres famílies.
Finalment va arribar el decret de l’exili.
La tardor primicera esclatava dolcíssima
sobre els camps estimats, sobre l’or dels pollancres.
Vam creuar la frontera per les vinyes enceses,
sota el sol de l’octubre com un codony daurat,
com un raïm encès en l’atzur més puríssim.
Amb els ulls plens de llàgrimes vam mirar la ciutat
camí de les Garlandes, on comença el desert.
Amb els pares malalts i la mula suada
vam fer nit als afores, a la vora d’un pou.
Trenta anys farà per ara que almoina us demane
pels camins oblidats que no porten enlloc,
malvivint de records com les velles bagasses.
Mercaders de fal·lacies, possessius de supèrbia,
cobdiciosos i avars, enemics de la vida,
en secret cabdellaren un grapat de mentides
sobre mi, sobre Helena, i les nostres famílies.
Trenta anys farà per ara que almoina us demane
pels camins oblidats que no porten enlloc,
malvivint de records com les velles bagasses.
|
|
5. |
|
|
|
|
VERTIGEN
Lletra i música: Andreu Valor
Creus que ja la tens i aquest privilegi no és un hàbit al desert,
que sota la pell d’una paraula han caigut mil vides per aquest present!
Imaginaràs franges invisibles que remarquen de sentit
la limitació del teu silenci i el final del teu espai on existeix?
Pobre el món que en una democràcia
s’alimente del temor per la impotència en resistir.
La batalla es perdrà quan l’abandones
si eres fill d’un vent que crida atemorit!
És estrany seguir aquest propòsit
perseguint l’immens poder
que de nou faça repetir
vendre la llibertat per oprimir!
Caure en l’engany; tots els ulls no dormen
quan s’observen ben tancats.
Sols un bes em taparà la boca,
no altra forma per callar la veritat!
Fòbia d’aquest lloc que t’obliga
a refugiar-te si vols fer l’amor
i la guerra a plena llum del dia;
és la ignorància del país més poderós!
La pobresa escriu la vella història
que és la manca de record, que és el suburbi de l’oblit!
Sembrarem la discòrdia que provoca
el principi d’un diàleg pervertit!
Amb la impunitat que hui ens esgota,
l’esperança s’acomiada d’un futur sense color.
L’esclavisme arrogant sobre el teu cos!
Hem après a fer els nostres pactes.
Trairan els nostres cossos però mai les nostres ments!
El silenci és qui dictarà sentència
perquè no seré jo qui trenque el paper.
Ser fidels a l’aigua que no embruta,
construir l’alternativa per poder “sobremorir”.
Cap barrera que ens puga dividir!
|
|
6. |
|
|
|
|
EL PROGRÉS
Lletra i música: Andreu Valor
Tot ha passat ràpidament. Mentre cantava, he compost una cançó.
En un instant, un bell record, mirar enrere i observar per què sóc jo.
He caminat Passeig avall i pel Palau buscava el meu pla de la Font.
I m’he adormit sota el castell, mentre mirava tendrament aquest bell món.
Evitar caducitats, la nostra estima musical.
Barrejar talent amb ganes de canviar.
Mirar endavant sense oblidar-nos de la veritat.
Tu i jo, per molt que diguen, som iguals.
Analitzaré la causa de la personalitat
com un vell pneumàtic que té mil pegats.
Però visc per escoltar-te i amb ganes de millorar.
Pot ser això faça créixer la humanitat.
Vaig agafant cada compàs que Tata i Carbonell regalen al tocar,
cada cuidat detall de Joan, la veu de Berta enriquint el meu cantar.
És especial veure el progrés quan sols desitge il·lusionar-me a cada pas,
entendre per què faig açò, aconseguir obtenir el significat.
Trencaré tots els presagis d’una mala relació
perquè no m’estime sols d’on he nascut.
Cada dia, m’encisa més la unió dels pobles trepitjats
que treballen per tot el que ens han furtat.
Des de Muro fins a Dénia, d’Alcoi cap a Vinaròs
i amb ganes de descobrir el Principat.
A l’Olleria cantava amb Cesk allò que Llach ens va ensenyar,
compartint amb Robe aquest vell caminar.
A Simat la referència em resumeix la veritat.
Des dels Setze Jutges buscant un demà!
A la tènue llum dels ciris que Agullent ha preparat,
cantaré amb Contrí tot el que estem pensant!
Alabajos, Miquel Gil, Feliu Ventura i Batà,
Botifarra, Al Tall, Muñoz i altres companys...
han obert la caixa de Pandora amb la justa intenció
de canviar aquest país amb la cançó.
|
|
7. |
|
|
|
|
MENTRE SOL AUTOGESTIONE EL MEU PLAER
Lletra i música: Andreu Valor
Recorrent-me el lòbul de l’orella, amb el dit fent un cicló, pels cabells filtres eixes mans.
Cau i ens mulla l’aigua, brolla freda. Peça a peça em traus la roba en un atac ple d’ansietat.
Mos al coll, després tendres mirades que il·luminen la foscor d’aquesta vella habitació.
I el pessigolleig que no l’ubique arrenca la maquinaria de l’estat de sedació!
En cada abraçada em xiuxiueges; jo lluite per no ofegar-me mentre et bese tot el cos.
Adore la suavitat del tacte, de la pell que estic robant-te perquè no la puc comprar.
Has aconseguit paralitzar-me i grimpes per dominar el descontrol, la situació.
Sense cap esforç a tu m’aclame i en una cançó de fons inventarem el nostre món.
He despertat del somni i sóc conscient que aquestes mans mai no em podran acaronar.
Però ni tu seràs capaç de fugir de la història que m’invente en soledat,
per satisfer desitjos improbables, mentre sol autogestione el meu plaer.
Dispost a compartir-te aquí estaré!
Amb els ulls tancats, de nou somrius i no t’he de convèncer per restar-li temps a aquesta nit.
Nuus dibuixarem varies figures, trencarem junts la claror que sols una espelma ofereix.
Els teus pits són la delicadesa on perdre la calma i la revolta inicia el seu camí.
I quan decidim trencar les bases, m’has fet veure que quan vulga existiràs sols per a mi.
He despertat del somni i sóc conscient que aquestes mans mai no em podran acaronar.
Però ni tu seràs capaç de fugir de la història que m’invente en soledat,
per satisfer desitjos improbables, mentre sol autogestione el meu plaer.
Dispost a compartir-te...
Trac del calaix la bena que em cobrisca els ulls i així somiar plegats a cada instant.
He d’invocar l’estancament del temps en el moment que tu i jo hem encaixat.
Dintre de tu, la bogeria extrema em fa oblidar que és sols un somni, tan injust!
Però quan la nit s’apropa, aquí estàs tu!
|
|
8. |
|
|
|
|
HISTÒRIA D’UN AMOR ALTERNATIU
Lletra i música: Andreu Valor
Pantalons bossuts, pírcing al nas, rastes al cap,
al casal fomenta com canviar les coses,
abandona la ruïna que li aporta el seu sofà,
sap aprofitar el màxim de les hores.
Ella hippy, tendra, no es perd cap concert de ska.
només té temps per a pensar que la rescaten,
ha canviat l’enginyeria per aprendre català,
pregona la llibertat de tot un poble!
Han creuat mirades però mai no s’han atrevit
a canviar alguns versets i unes cassalles.
Ell espera perquè arribe una data especial
i ha pensat que el 9 d’octubre és entranyable.
Sepulcral silenci, respecte d’enamorats.
A ulls externs, de radicals els dictaminen,
per obviar algunes normes, per no creure en majestats,
perquè continuant igual no poden viure.
I sols volen fugir de la misèria,
d’una hipnòtica condemna capital.
La coherència els ha ensenyat l’alternativa a tanta angoixa
per no seguir el camí dels afectats!
Per Sant Agustí, ell comença a manifestar,
punys en alt perquè creu en un país lliure,
però no pot evitar alçar la vista per cercar
eixa criatura que el seu cor ocupe.
Ella no ha dormit tres nits pensant que hui el veurà.
S’ha arreglat més que mai en la seua vida.
i anit va escriure una nota sense aconseguir signar
amb desig perquè sospite qui l’estima!
Muixerangues i càntics per clamar.
I ara al Terra perquè la nit és llarga.
Refugiat de la resta, ell repassa amb ansietat
una història que siga com la somiada.
Mitja nit, aigua a cànters i ací està,
ben mullada; no troba la vergonya.
Ell l’abriga amb la senyera, ha subornat l’obscuritat
per confessar-li que el seu cor fa temps que és d’ella!
|
|
9. |
|
|
|
|
DIES QUE VINDRAN
Lletra i música: Andreu Valor
Mil correus que estan per contestar,
la col·lecció que mai no pots acabar,
el plaer de caminar descalç.
Reunions realment importants,
una nit que no podràs contar,
caixes de projectes per entregar.
Enfocar als dies que vindran,
sempre al cap l’asfíxia del demà!
Camins que ningú assegurarà.
La resposta que ens explicarà
que la vida són suma d’instants
i tu has decidit passar de tants!
Assegura’t bé l’eternitat,
el diari de tot el que fas en present,
què el futur vindrà!
La inversió? Temps que mai no tindràs!
La melangia pel que mai no recuperaràs.
El moment de valorar que és tard!
Dir que no? Perdre oportunitats!
Agafar la teua mà en hivern.
Una lluita que ha de ser constant!
Trencament d’hipòtesis mortals,
les manilles que et nuguen de vagància virtual,
calendaris visibles d’un temps passat!
Quants segons hauràs de reclamar?
Penedir-se de no agafar un vol.
La vergonya de dir què et trona al cap!
Al final ens queda imaginar
les històries somiades que no seran reals
per la vana elecció d’esperar l’endemà.
Cantar quan l’aigua mulla el meu cos de llibertat,
que rebenten les bombes a qui les ha inventat,
que la memòria no em faça perdre el teu record!
Pare el temps, sospire molt més fort,
encamine petjades, el que vull no és açò!
Puc canviar el meu rumb, he tingut sort!
|
|
10. |
|
|
|
|
LA TINENÇA
Lletra i música: Andreu Valor
Llença la mirada més perduda en un instant on l’amargura li genera el crit més sord.
Gira entorn a l’ombra que la guia però el món que la vigila condiciona tota opció.
Llenços grisos que atrapen la ment.
Privilegi ebri de censura on la misèria atura cura. Ideals del nul saber.
Estratègia o la pitjor partida on respirar és la tortura hipotecant futur, present.
Esclau en dècades per un vell sostre. Ventres per pagar l’arrendament.
Nuesa que decora la tristesa d’un capvespre a mig plaer.
Berta estimarà sense mesura. Quatre braços la separen d’una societat feroç.
Prima la felicitat que impera, regalada dona a dona, home a home, a més de dos.
Eleccions exemptes d’un domini. Situacions privades d’opinions.
Sols la llibertat és la fortuna que depèn del nostre cor.
Hi ha una veu que crida i crida. Dràstic mur que calma l’ansietat.
Multitud que no abandona.
Mans suades, dos maletes i un cel ras. Esforç remunerat?
Una llar que no té porta. Càrrega infinita d’un demà,
del seu demà, del teu demà, del meu demà...
Un negre vestit per una lluita que reclama les entranyes. Nits per no passar més fred.
Xifres per anomenar les persones que han perdut el cognom en una llar d’acolliment.
Esclau en dècades per un vell sostre. Ventres per pagar l’arrendament.
Nuesa que decora la tristesa d’un capvespre a mig plaer.
Hi ha una veu que crida i crida condemnant l’abús d’aquest poder.
Multituds que no ens desnonen.
Mans calmades, dos somriures i un cel ras mirat des d’un tercer.
Una llar, una família i una vida digna pel present,
pel seu present, pel teu present, pel meu present...
|
|
11. |
|
|
|
|
SENSE LA TERRA PROMESA
Lletra: Poema de Manel García Grau.
Música: Andreu Valor
Aquesta terra t’ha donat la sang, i l’estimes.
Aquest poble t’ha lliurat l’alfabet, i el respires.
Aquesta terra t’ha atorgat el sofriment, i els combats.
Aquesta terra t’ha donat la vida, i la dignifiques.
Aquest poble t’ha oferit la història, i l’aprofundeixes.
Aquesta terra t’ha donat els amics, i els vals.
Aquell país et negà el pa i els mots, i, encara així, t’alçares i combateres.
Aquesta pàtria t’ha entregat les ombres i els exilis, i els il·lumines.
Aquests tossals t’han engendrat la consciència i el nom, i els escoltes.
Aquest país t’ha ocultat el passat i el present, i els camines.
Aquesta terra t’ha vist créixer sense llibertat,
i sols Déu sap com l’estimes.
Aquell país et prohibí la dignitat i els gorgs de la paraula i, malgrat tot, no callares.
Aquest poble t’ha atorgat la vida, els silencis i la sal.
I aquesta ha estat la teua autoritat, missatge dels segles, obsessió de realitats,
veu, memòria, món, eco, consciència, poble, terra, paraules
i unes mans amb què has parlat i has escrit i has treballat i has viscut.
|
|
12. |
|
|
|
|
EN LES NOSTRES MANS
Lletra i música: Andreu Valor
Ja no veig baixar les aigües clares pel meu riu.
No queden peixos, no en queda cap de viu!
Ningú no s’adona que hi ha coses que mai no hauríem de perdre?
Queda poc perquè els pulmons del món diguen ja prou!
Incendis i la desforestació escalfaran la Terra.
Canviarem els cants d’ocells per cants d’indústria.
No m’ho crec, com en un món que veig tan avançat
els mandataris no han aturat ja
la injusta destrucció del benestar de les persones d’esta terra.
No m’ho crec. Entenc que és a causa de la corrupció,
d’embutxacar-se un grapat de milions,
però la meua vida no està en venda. Com permetre aquestes coses?
El futur del món està en les nostres mans
I no veig que estiguem canviant.
No vull perdre la llibertat que em dóna aquest paisatge
de boscos verds que brillen amb el sol,
observar de les muntanyes com la vida no s’acaba,
veure créixer les flors i els animals de cada espècie,
em dol tant quan els hem d'etiquetar
per la por que quan demà despertem al matí ja no en quede cap.
No puc més, tant de soroll i tanta pol·lució!
No el veig, però cada dia és més gegant.
Sense capa d’ozó, el sol és el gran enemic d’aquesta Terra.
Com pot ser que no cuidem el que és més apreciat,
que no reciclem per comoditat
i que fem de la mar l’abocador i així cultivem la ignorància?
Perquè tots som els culpables del que ocorre i hem de reflexionar!
No vull perdre la llibertat que em dóna aquest paisatge
de boscos verds que brillen amb el sol,
observar de les muntanyes com la vida no s’acaba,
veure créixer les flors i els animals de cada espècie,
em dol tant quan els hem d'etiquetar
per la por que quan demà despertem al matí ja no en quede cap.
|
|
13. |
|
|
|
|
NO SÉ ODIAR PERÒ VULL
Lletra i música: Andreu Valor
Odie l’orgull de qui es creu un patriota quan per covardia empareda els seus llavis
callant la memòria de víctimes sota els seus peus.
Odie el país que tortura animals convertint el dolor en “cultura”,
que banya les mans amb la sang de mirades que mai ho entendran.
Odie el feixisme que aviva les penes d’aquell immigrant que es desviu lluny de casa
i pregunta al seu déu per què el seu sofriment és constant.
Odie banderes que ens han imposat, que generen un odi envoltat amb la ràbia
per no respectar sentiments que ningú pot tocar.
Odie el civil que s’encisa amb els gols, que idolatra persones sense conviccions
que tributen llunyans i estalvien les pressions fiscals.
Odie l’estat que agonitza poetes que amb les seues lletres clamen llibertats,
que suporten pallisses, que deixen caure empresonats.
Odie les forces que oculten els rostres, que apunten als ulls d’aquells manifestants,
que s’obliden de l’ordre i del fill que crida mans en alt.
Odie els ministres que amb cap devoció devaluen el prestigi de la dignitat
condemnant el futur del captaire fins a l’eternitat.
Odie el bisbe que en plena oració s’atreveix a sanar l’homosexualitat
presentant un cruel llibre que diu destinar a “malalts”.
Odie l’homicida que en revolució fa esclatar l’amenaça i contagia terror
fent pagar la inconsciència a persones que busquen la pau.
Odie aquell amo que es creu poderós, que esclavitza l’angoixa dels treballadors,
que cultiva fortunes mentre roba vida als menors.
Odie el mascle en funció patriarcal que colpeja la dona, ofegant-la d’amor,
que no entén que perdent el diàleg perd tota raó.
I NO SÉ ODIAR PERÒ VULL, PERQUÈ JA NO SUPORTE
EL DOLOR D’AQUESTA HUMANITAT.
LA PECULIAR ESPERANÇA RECAU
SOBRE EL NOSTRE MIRAR.
SI LA VIRTUT DE L’AMANT S’ABANDONA,
LA NIT NO TINDRÀ LLUNA EN L’OBSCURITAT.
LA COVARDIA ÉS UN ACTE PROHIBIT
SI HAS APRÈS A ESTIMAR.
|
|
14. |
|
|
|
|
VERÒNICA (LLUM)
Lletra: Andreu Valor
Música: Samuel Parejo
Curiosament, la vida resta lluny de tan senzilla.
Dormen multitud de gestos. Els costums d’éssers perversos.
Mentre cau, l’equilibrista dóna vida a la corista que ha canviat gel per alè.
Entre versos, la constància ha salvat el vent que passa.
L’horitzó, que sap de llum com de tu jo,
que busca el temps i l’empedrat fa de graó
per aconseguir vetllar per la llibertat del món.
Força de perfil abstracte, sobre tu recau el tacte
per nodrir la nostàlgia fent del teu do l’esperança.
En la nit forges d’estima cada pas que la carícia deshereta el patiment.
Saps que si no eres la lluita, desvirtuen la collita.
L’horitzó, que sap de llum com de tu jo,
que busca el temps i l’empedrat fa de graó
per aconseguir vetllar per la llibertat del món.
“Vítol!”, crida el poble.
Quan de la fi creix el principi de l’amor.
Saber que aprendre és el viatge.
“Vítol!”, crida el poble.
Quan la foscor deixa de ser foscor pel foc
i de la flama naixen danses.
“Vítol!”, crida el poble.
“Vítol!”, crida el poble.
Curiosament, la vida resta lluny de tan senzilla.
Dormen multitud de gestos. Els costums d’éssers perversos.
Mentre cau, l’equilibrista dóna vida a la corista que ha canviat gel per alè.
Entre versos, la constància ha salvat el vent que passa.
L’horitzó, que sap de llum com de tu jo,
que busca el temps i l’empedrat fa de graó
per aconseguir vetllar per la llibertat del món.
|
released July 11, 2016
