|
1. |
|
|
|
|
El teu cos balla com alga al compàs suau del vell corrent.
Mous el meu món sota l'aigua amb onades incertes.
He de nedar contra el compliment,
eixir de la convenció.
Ara et regale violetes i aquesta cançó
Eres l'espasa creuant el meu cor contra la paret
i és per tu que travesse muntanyes eternes
i he fet dels dracs, ocells tendres,
i he acaronat l'horitzó.
Plante els teus rínxols en terra i retornen les flors
Oh Leire Llei.
La teua arribada ha canviat el teulat i el paisatge
m'ha revoltat sensacions dels arrels amb dolcesa.
Ja no sóc de cap creença,
Ma religió és de detalls...
i ja no perd més el temps amb els amagatalls.
Les nostres vides llunyanes les junte amb els versos.
I primaveres profundes s'estrenen de sobte
I quan te'n vas sempre es prompte,
i quan tornes sempre és tard.
No és suficient ja aquest joc de tornar-se'n i anar.
Oh Leire Llei
|
|
2. |
|
|
|
|
El teu nom florirà al centre de l'ara.
El teu nom serà pols i remei, flama encesa.
El teu nom convoca i agrupa el jovent.
El teu nom és el nom més sofert i cruel.
Et recordem.
Encenem les minetes de banda de nit.
S'omplen els murs de dibuixos i crits.
Calla tothom perquè passa el teu nom.
Hem celebrat reunions, assemblees del poble.
Et recordem.
Hem d'escriure el teu nom reiterat en els murs
perquè Roma no oblide el qui més ha patit.
Entre tants com patiren l'absurd del poder,
i creixerà com les parres diürnes el sol.
Et recordem.
Posarem el teu nom a la taula, entre els noms
dels afusellats, dels assassinats, i el teu nom
s'encendrà i pujarà molt més alt que la vida
i serà com el rent de la força segura del poble.
Et recordem.
No t'hem aixecat un sarcòfag florit a la via.
Però guardem i vetlem el teu nom irreducte,
el que has patit i el que hauràs esperat,
impacient d'aquest jorn de banderes diverses.
Et recordem.
|
|
3. |
|
|
|
|
Angelita va eixir al carrer i no li quedava futur
I empentada per la sang caigueren, aquell dia, molts vells murs.
I va repartir el vent, i va repartir el temps...
En paraules ajornades i tancades dins la seua ment.
Angelita va eixir a la vida cada dia com ningú
I la veritat brollava per la seua boca i pels seus ulls
fins va convocar un déu, que està quiet en una creu
Quan les solucions penjaven de les balconades d'atzucacs ben breus.
Angelita em va adreçar mirades travessant-me, veient-me nu
Esdevinguda en pirata assaltant vaixells hi porta llum
i la vida era un vitrall, i la vida era un mirall
que ens tornava el regal dels dies que restaven per un viatge llarg.
Angelita torna viatjant en somnis i guarda els nostres secrets profunds
I se'n va i arriba i s'amaga i torna quan de records ens trobem perduts
Dolça mà umbilical acarona el seu cos clar
Ara gàbia incomprensible de nostàlgies tendres i d'amors llunyans.
|
|
4. |
|
|
|
|
No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el tu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.
|
|
5. |
|
|
|
|
Des de les finestres d'Eva
la ciutat és un poema
i els carrers uns versos escolars
i la seua pell metàfora
de la seua memòria d'àmfora...
regalades a cau d'orella.
Des de les finestres d'Eva
només recite promeses
i intente paraules vertebrals
doncs no vull frase gris o ingènua
sinó la veritat estrènua...
i la mentida és trista titella.
Des de les finestres d'Eva
avui és la Lluna plena
i Selene balla menstrual.
La seua dansa de fecunditat
m'omple de petjades l'ànima
i de realitat, la barcella.
Des de les finestres d'Eva
el futur és un terra
i el present carrer i corbella.
|
|
6. |
|
|
|
|
Flames vermelles vora el camí
que puja dalt, al tossal,
quan neixen trien el seu atzar
i m'acompanyen al llit.
La primavera ha tornat febril,
les arrels toque amb les mans,
i les roselles m'han pres la carn
com cada any abolit.
Dolça muller, jo era el teu marit,
quan véns et sent respirar
i el teu alè està banyant la sang
d'aquest cos mort i florit.
Volíem canviar aquesta llarga nit
amb colors de dignitat,
deixar d'herència la llibertat,
poder mirar-se a l'espill.
Però les pors tenen massa amics;
nostres cadenes, amants
i les roselles s'obriren pas
pel meu cos jove i antic.
Els meus anhels no acaben ací,
t'espera a terra l'amant
ja tinc roselles, no portes rams,
no m'oblideu, que no vull morir.
|
|
7. |
|
|
|
|
Podríem facturar a pes la conveniència d'una guerra
Després obtindre els arguments buscant lleugeres les idees
L'estop és un senyal dels temps.
i l'esperança una quimera.
Podríem amagar darrere un ritual la intel·ligència,
dissimular la voluntat venent-se per a fer carrera
La meua classe va pel terra.
La dignitat és la indigència.
Podríem apostar-ho tot a aquell cavall que vola amb trampa,
il·luminant les igualtats amb la llum tènue d'una llàntia
Per creure, creurem en la màgia
de no deixar morir la flama.
Podríem eixir al carrer i alçar-ne noves barricades,
tot despullant la llibertat de velles fites fracassades,
i traure-la de les butxaques,
prou de custòdies amargades.
|
|
8. |
|
|
|
|
Som molt humils els dos però tenim la música
Però et puc fer uns versos i lligar-los després
Amor meu jo t'estime per a tota la vida
Per a besar-te i fer-te com d'amagat un fill
Per a veure't el ventre completament rodó
Per a veure't parir agafant-me una ma
Per a veure el poal ple de sang i excrements
Per a besar-te el front suorós i de grenyes
Amor meu jo t'estime Sense tu em moriré
Ploraré pels carrers i hauran tancat les portes
I no sabré on anar ni donar cap indici
Amor meu si tu em deixes jo em perdré pels carrers
Jo em perdré per la vida si no em deixes mirar-te
Si no puc estimar-te de la nit al matí
|
|
9. |
|
|
|
|
Dolça veritat,
Està arribant el dia
i es va amargant la nit
amb llum d'espines.
Roja tu, Blau jo...
Dolça veritat,
tempesta de les hores.
Jo, petit vaixell,
Al ball del vent que portes.
Només tu, sols jo...
Dolça veritat,
la nit t'estima plena
de foscos racons
la teua pell sencera.
Dolça tu, jo perdut.
Dolça veritat,
no sigues mai mentida,
no et frustres en somnis
d'anada i fugida.
Lluna tu, núvol jo...
|
|
10. |
|
|
|
|
Cada mati és un nou començar,
perquè els records no es poden menjar,
i tu, tu ho saps.
I amb la suor assaones el blat,
i amb l'arada acarones els camps
com tu, com tu saps.
És la terra que tens a les mans
des d'on vols aquest món empentar
llaurador, llaurant les veritats i la vida.
Cada mati es un nou cop de falç
la nostra terra no aguanta més danys.
I tu, saps que és ja.
És per això que el teu puny has alçat
abans que siga impossible la pau
com tu, com tu saps.
Militant d'esperances i pa
despertant les llavors de demà
primaveres vindran amb els fruits de l'estima.
Cada mati, llaurador, crec en tu
en la teua ànima d'aigua d'aljub.
Com veig als teus ulls.
I cada dia em trobaré perdut
si no et recorde la cara i la llum
i tot el viscut.
Llaurador de collites i adobs,
ni distàncies, fronteres, ni pors
detindran primaveres amb fruits de la lluita.
|
|
11. |
|
|
|
|
Hi ha dies, hi ha certs dies, ja veus ara,
estic morint-me de tristesa, plore,
pense en tu i et voldria al meu costat:
ara sí que seríem ben feliços.
Tot t'ho perdone, vida meua, tot,
t'ho perdone, ho oblide, res de res,
ara seria el teu amant sol.lícit,
tractaria d'entendre't, de comprendre't.
Que em note sol, que toque soledat,
que no puc més, recorde i et recorde,
recorde tot allò que no hem viscut.
Que estic morint-me, que vull viure, que
vull que tornes i prendre't una mà,
agafar-me a la vida, que m'acabe.
|
|
12. |
|
|
|
|
El Sol t'estima les esquenes
daurant la pell com les arenes
a voltes, pels teus muscles, cada nit es pon.
Les dunes del teu ventre esperen que
t'escriga noms amb dits d'estrelles.
I el vent del meu alè t'esborra l'horitzó.
Les valls suaus de les esquenes
acaben sempre al sacre abisme.
Les pigues constel·lades lleven les raons.
I quan la meua nau salude
els dolços camps de safrà negre
pujarem de l'abisme en tèrbols graons.
Les teues rutes mai no acaben
i per al teu nord no hi valen brúixoles.
Només calen desitjos de trobar saons.
Sóc un nauta
seguint les rutes del teu cos.
Sóc un naufrag
buscant les rutes del teu port.
Busque un mapa
que em descobrisca el teu tresor.
|
|
13. |
|
|
|
|
Baixarem des d'Elx i Els Ports
d'Ontinyent, des de Mequinensa i Maó.
Baixarem des de Perpinyà.
Baixarem de La Seu d'Urgell i el Besós.
Baixarem nus i sense por.
Baixarem i serem raons
i tindrem la pell cremada pel foc,
i posarem, com sempre, els morts
i patirem la vostra violència i els cops,
però no aturareu mai els cors.
Omplirem els carrers i els mots
llançarem ben lluny façana i buidor.
Conrearem, com sempre, els horts.
Parlarem amb les nostres mans i amb el cos
Estarem desperts per tots.
Celebrem, cada dia, el Sol
esmolem un temps que empente el valor
pronunciem, dels absents, el nom.
recordem d'on venim i qui som
provoquem que arribe el jorn.
Tornarem i en serem milions
i obrirem els camps de joia i de brots,
i serà poble el nostre nom,
i seran futur les nostres llavors
i tornarem sempre entre la pols.
|
released February 1, 2014
