We’ve updated our Terms of Use to reflect our new entity name and address. You can review the changes here.
We’ve updated our Terms of Use. You can review the changes here.

Andreu Valor - Malgrat la pluja

by Andreu Valor

/
1.
Tallar el vol, marcar el torn modest d'aquesta espècie, fixar la vista al sol amb un nou tacte i aprendre a caminar despert. Calmar el brot d'obscures circumstàncies que ens rodegen, perennes a una vida amb cars peatges, usant la ràbia enfront de la por. Alcem de nou, tornarem a caure. Recorda viure el present. Agafa la mà i comencem. Prova de volar contra el vent! He vist sorprès pares que es desviuen per inèrcia, per fer realitat una promesa d'un fill que sols pot somiar. Per incitar a un nou món que sols dispara malves, versos que de vida ens acompanyen, cal entendre d'igualtat. Alcem de nou, tornarem a caure. Recorda viure el present. Agafa la mà i comencem. Prova de volar contra el vent! Per desviar velles temptacions que ens faran oblidar el record, intervé la gèlida son que desvia cada atracció! Cada matí, la il•lusió assegura que mai detindrem la sort. Cal marcar el rumb a elegir; no et deixes en mans del destí. Gotes d'aigua per veure-hi clar, no existeix Goliat que vença un ésser positiu. Tot llueix al món quan somrius. Tornarem a sentir-nos vius.
2.
Odie l'orgull de qui es creu un patriota quan per covardia empareda els seus llavis callant la memòria de víctimes sota els seus peus. Odie el país que tortura animals convertint el dolor en "cultura", que banya les mans amb la sang de mirades que mai ho entendran. Odie el feixisme que aviva les penes d'aquell immigrant que es desviu lluny de casa i pregunta al seu déu per què el seu sofriment és constant. Odie banderes que ens han imposat, que generen un odi envoltat amb la ràbia per no respectar sentiments que ningú pot tocar. Odie el civil que s'encisa amb els gols, que idolatra persones sense conviccions que tributen llunyans i estalvien les pressions fiscals. Odie l'estat que agonitza poetes que amb les seues lletres clamen llibertats, que suporten pallisses, que deixen caure empresonats. Odie les forces que oculten els rostres, que apunten als ulls d'aquells manifestants, que s'obliden de l'ordre i del fill que crida mans en alt. Odie els ministres que amb cap devoció devaluen el prestigi de la dignitat condemnant el futur del captaire fins a l'eternitat. Odie el bisbe que en plena oració s'atreveix a sanar l'homosexualitat presentant un cruel llibre que diu destinar a "malalts". Odie l'homicida que en revolució fa esclatar l'amenaça i contagia terror fent pagar la inconsciència a persones que busquen la pau. Odie aquell amo que es creu poderós, que esclavitza l'angoixa dels treballadors, que cultiva fortunes mentre roba vida als menors. Odie el mascle en funció patriarcal que colpeja la dona, ofegant-la d'amor, que no entén que perdent el diàleg perd tota raó. I no sé odiar però vull, perquè ja no suporte el dolor d'aquesta humanitat. La peculiar esperança recau sobre el nostre mirar. Si la virtut de l'amant s'abandona, la nit no tindrà lluna en l'obscuritat. La covardia és un acte prohibit si has après a estimar.
3.
Mires i aprens a respirar de la mà del record. Cada paraula de fragilitat, gestos escassos d'insatisfacció. Trista inquietud, mesos que esperen l'instant de partir, vella maleta capaç de guardar cada trosset compartit. La nostàlgia, puc venjar-la si has encertat la decisió. La distància dol cremant figures de pols que sagnaran. Dies estranys de fràgil llum. Mut el debat! No sé crear la ficció del comiat; una abraçada immortal, un amic per recompensa. Dol assumir que la il•lusió va en camins separats. Per gran el mur que ens va unir; no acabaràs de marxar. Has fet sentir llàgrimes vives que parlen callant, notes que escorxen els cors dels amants, cordes que ofeguen les penes. Incinerant la creació que motiva el cantant, deixes les cendres al vent d'un atzar que sap que la certesa és que hem salvat nostre destí al arriscar. No és un adéu! La plenitud serà constant. Crear fa etern cada record, ni el temps ens podrà separar. Hem fet camins de pas per oferir mons de gratitud, com la sort d'una oportunitat per conèixer-nos tu i jo. Recorda que aquesta veu sap recordar!
4.
Generacions desprotegides, progrés dotat de retrocés, capacitats disminuïdes, migracions a l'estranger... Prestatgeries descobertes, docents que campen pels carrers, aularis duplicant excessos, menjadors sense aliments. Han saciat la calma que ens controla subhastant nostra paciència que remou tranquil furor. Avancem fidels a la prudència que desfà la gratitud per conservar el nostre esforç. Han xafat les flors ferint la primavera que ara plora, que enriqueix la intel•ligència equilibrista d'aquest món, humiliant la voluntat d'adolescents que amb la nuesa utilitzen els seus llibres com a escuts de protecció. Cúpula espia la que ens roba, complimenta amb tremolosa veu llistat de reducció. Càrregues per protegir un càncer que sotmet els enemics a tornar ferits al seu entorn. Incapaç de donar recursos per sorgir d'aquesta veta, la proposta és restringir la necessitat d'explicacions. El desig de bifurcar la condició d'aquesta espècie fa del pobre l'ignorant, apte per a manipulació. Generacions desprotegides, progrés dotat de retrocés, capacitats disminuïdes, migracions a l'estranger... Prestatgeries descobertes, docents que campen pels carrers, aularis duplicant excessos, menjadors sense aliments. Espill de reincidència, laralalaaaaa. Infinitats que es converteixen en l'aliment d'aquestes ments. Som voluntat de carn i ossos, som la fòbia del poder.
5.
Terra humida que xafe, regust de muntanyes que vetllen per tu, geografia que unida gestiona camins, records de cicatrius. Sobreviu la misèria de fills que et revenen a canvi de fam. Sanarà el mar ferides del teu cos furtiu. Seguirem fil d'històries, l'herència dels llibres per a qui vol saber. Cridarem en veu alta el teu nom per les places, viles i carrers. Que retrone l'essència d'aquells que lluitaren pel dret d'existir. Naixeran del teu poble lluïts descendents. Canviaran la façana, el mode d'expressar la teua llibertat. Tancaran les finestres al pas de tabals traint nostre llegat. Amb la veu dels poemes s'exclama la ràbia d'un símbol encès que no oblida el país que remou veritats. Passaran núvols grisos mullant conviccions. Cobriran de mentides els pactes tancats. Més que pocs que desitgen seguir prop de tu, en la vida d'un món que recorda el motiu que malgrat el lament proveirà sempre viu. Amplitud d'avingudes ondegen tendresa. Volem compartir què somiem, què tenim, el que som, tota essència d'allò que patim! Les cadenes no aporten la brisa que espera pols per descobrir. Clamar vents de justícia és forjar el camí. Respirar lluny d'inquietuds, de conqueridors que no viuen l'era i accepten arrels d'amplitud. Calmaran odi estèril? Beuran de virtuts? La grandesa que compta és la que naix del cor. La que educa amb proverbis que ens han traspassat. Una gent que pregona somriures per tu ha promès el sospir, creença en el demà, perquè hi ha un crit que diu: som PAÍS VALENCIÀ! Una gent que pregona somriures per tu ha promès el sospir, creença en el demà, perquè hi ha un crit que diu: som PAÍS VALENCIÀ!
6.
Com donar-li temor al silenci si l'únic que et vull compartir detalla pel que he de morir. Com negar-me a entregar cap missatge si trenque el mal hàbit i dic les coses que em fan emmudir. Com defendre l'estaca clavada, nascuda d'estímuls contraris que fan tremolar els sentits. Com ferit incremente les ganes per raptar-te amb delicadesa com una suau brisa d'estiu. Gràcies per saciar-me l'esmai amb els llavis que han arrossegat la violència quan note que estàs lluny de mi. Tornaré evocant l'esperit que m'aporta ser constant com una rosa que rebrota cada abril. Mosaic de versos t'escriuré quan rebutges l'expressió que tracta d'interferir la necessitat de viure en tu per decorar els matins, per rendir-nos al desig. Com tensar teories contràries malgrat que al creuar les mirades no cal forçar més els senyals. Com citar la paraula adequada i així al brindar de matinada confirmes que creus més en mi. Enyore envellir amb tu, que quan ens freguem el cos et notes que la pell et bull. Recordar que no existia res que fera front al camí que tu i jo marcàvem junts. Et contagiaré la immensitat que robe la incomprensió quan veig que et ploren els ulls. Pas a pas sempre t'estimaré com la lluna a cada nit, com l'ànima al teu sospir.
7.
El salat més dolç és cosa de paraula escoltant la teua veu. Mentre calle la imprudència per "glosar" quan cau la nit i la nostàlgia és una guerra que combat contra l'oblit. Que la terra que trepitge és com la pròpia, la ignorància és qui no ho veu! Que un molí sembre esperança per collir la tradició que s'encomana en cada plaça pel dret de sentir-nos vius. Et devia una cançó, bella estampa rodejada de la mar que em dóna veu. Mai un mur que ens ha obligat a dispersar-nos engalana la ferida dels meus peus. Seguiré somiant en prosa que descalç recórrec cales que han robat el blau del cel. Que "sa pomada" i l'esperit del teu encontre m'acompanyen cap on jo desitge ser. Vine amb mi o vine "amb jo", res no m'importa, que el camí que m'assenyales indueix a fer respostes i emmudir-nos les angoixes que faran de l'illa el lloc que desitjava per al món, per al món… Bandolers honrats que creuen les muntanyes cap a Sóller. Un incís de conviure entre "xítxeros" que cerquen la il•lusió d'empenta ferma que pertorba els nous colons d'aquest dos mil. Visitant Can Alcover hem gastat cada paraula que ens pertoca, que hem aprés per fer curta la distància que ens separa i lloar l'esforç lliurant el pensament. Seguiré somiant en prosa que descalç recórrec cales que han robat el blau del cel. Que "sa pomada" i l'esperit del teu encontre m'acompanyen cap on jo desitge ser. Vine amb mi o vine "amb jo", res no m'importa que el camí que m'assenyales indueix a fer respostes i emmudir-nos les angoixes que faran de l'illa el lloc que desitjava per al món, per al món… La grandària no equival a la delícia d'aquest món! Vilafranca silenciant amb esperança un inici introvertit. Campos robarà l'estima que hui et tinc i he aprés d'aquesta història que sempre estàs present en mi!
8.
Llença la mirada més perduda en un instant on l'amargura li genera el crit més sord. Gira entorn a l'ombra que la guia però el món que la vigila condiciona tota opció. Llenços grisos que atrapen la ment. Privilegi ebri de censura on la misèria atura cura. Ideals del nul saber. Estratègia o la pitjor partida on respirar és la tortura hipotecant futur, present. Esclau en dècades per un vell sostre. Ventres per pagar l'arrendament. Nuesa que decora la tristesa d'un capvespre a mig plaer. Berta estimarà sense mesura. Quatre braços la separen d'una societat feroç. Prima la felicitat que impera, regalada dona a dona, home a home, a més de dos. Eleccions exemptes d'un domini. Situacions privades d'opinions. Sols la llibertat és la fortuna que depèn del nostre cor. Hi ha una veu que crida i crida. Dràstic mur que calma l'ansietat. Multitud que no abandona. Mans suades, dos maletes i un cel ras. Esforç remunerat? Una llar que no té porta. Càrrega infinita d'un demà, del seu demà, del teu demà, del meu demà... Un negre vestit per una lluita que reclama les entranyes. Nits per no passar més fred. Xifres per anomenar les persones que han perdut el cognom en una llar d'acolliment. Esclau en dècades per un vell sostre. Ventres per pagar l'arrendament. Nuesa que decora la tristesa d'un capvespre a mig plaer. Hi ha una veu que crida i crida condemnant l'abús d'aquest poder. Multituds que no ens desnonen. Mans calmades, dos somriures i un cel ras mirat des d'un tercer. Una llar, una família i una vida digna pel present, pel seu present, pel teu present, pel meu present...
9.
Creus que ja la tens i aquest privilegi no és un hàbit al desert, que sota la pell d'una paraula han caigut mil vides per aquest present! Imaginaràs franges invisibles que remarquen de sentit la limitació del teu silenci i el final del teu espai on existeix? Pobre el món que en una democràcia s'alimente del temor per la impotència en resistir. La batalla es perdrà quan l'abandones si eres fill d'un vent que crida atemorit! És estrany seguir aquest propòsit perseguint l'immens poder que de nou faça repetir vendre la llibertat per oprimir! Caure en l'engany; tots els ulls no dormen quan s'observen ben tancats. Sols un bes em taparà la boca, no altra forma per callar la veritat! Fòbia d'aquest lloc que t'obliga a refugiar-te si vols fer l'amor i la guerra a plena llum del dia; és la ignorància del país més poderós! La pobresa escriu la vella història que és la manca de record, que és el suburbi de l'oblit! Sembrarem la discòrdia que provoca el principi d'un diàleg pervertit! Amb la impunitat que hui ens esgota, l'esperança s'acomiada d'un futur sense color. L'esclavisme arrogant sobre el teu cos! Hem après a fer els nostres pactes. Trairan els nostres cossos però mai les nostres ments! El silenci és qui dictarà sentència perquè no seré jo qui trenque el paper. Ser fidels a l'aigua que no embruta, construir l'alternativa per poder "sobremorir". Cap barrera que ens puga dividir!
10.
El resultat de calcular l'enèsima potència d'aquesta equació. El sol, enèrgica explosió de cossos condemnats a l'atracció. Colors que enfonsen la nostàlgia d'una vida en màgics mons. Perdre temors per suportar mirades que trenquen distància i temps, després de rebre una tendra abraçada que viola, que escorxa, que clama, que no et facilita cap opció, que t'ha robat l'alè, que espera no trigar a veure i sentir la naturalitat que exposa ser conscients i repetir, que no demanarà ni un crèdit, sols dret d'existir, que debilita forces per robar-te el teu somriure, per fugir de l'amargura, per volar, per suavitzar contínuament el llast que ofega la tendresa d'oferir-te sensacions que et facen ser la persona que va sembrant carícies, que et regala viure en vers, que del cor no brolla cap mal acte a l'univers, que té carències als girs, que no sap viure amb desig. Que no hi ha món que sobrevisca sense el net contacte al pegar pell amb pell! I tu no veus el plor que a cada pas mulla els teus? Ho veus, que sol·liciten noves brises constants? Ho veus, que t'enamores bojament de l'entorn, que no abandones aquesta humanitat? Que no hi ha món que sobrevisca sense el net contacte al pegar pell amb pell! que lluita contra la ruïna d'una pluja espessa que amaga el sender, que sucumbeix a la delícia d'uns braços que envolten el pes del saber. Que la fantasia és part d'un mateix... Que ens hem de fondre com la fúria de flames que creixen pel futur més bell.
11.
Plou de nou, és dijous, gris matí d'un nou setembre. Gire el cap envoltat de pensaments que em guien a prop de tu. Em perdré cobrint nostres esquenes, silenciant qui ens vol callar els ulls! I en el temps que hem conviscut, m'has brindat de futur! El dolç sentit de sincerar, donar sense esperar, preservar la sort al nefast. Pensar en cada situació, recórrer a la dicció, abrigar relats d'emocions... Despullem cos i ment, arranjant fils d'esperança per sorgir, per trencar, per fer cantar les fibres del teu cor. Incrementen trampes que et fan caure oblidant que voles com ocell. Cauran rendits sense atrapar. Eres veu immortal. Viatges món per enfrontar, virtuts i vanitats, blanc i negre, el món d'aïllats, el flux de la generació, art de contradicció, llengua viva en la percepció. He vist els ulls del receptor, l'impacte a la passió, sentit a tot el que he sigut, ubica latitud.
12.
Mil correus que estan per contestar, la col•lecció que mai no pots acabar, el plaer de caminar descalç. Reunions realment importants, una nit que no podràs contar, caixes de projectes per entregar. Enfocar als dies que vindran, sempre al cap l'asfíxia del demà! Camins que ningú assegurarà. La resposta que ens explicarà que la vida són suma d'instants i tu has decidit passar de tants! Assegura't bé l'eternitat, el diari de tot el que fas en present, què el futur vindrà! La inversió? Temps que mai no tindràs! La melangia pel que mai no recuperaràs. El moment de valorar que és tard! Dir que no? Perdre oportunitats! Agafar la teua mà en hivern. Una lluita que ha de ser constant! Trencament d'hipòtesis mortals, les manilles que et nuguen de vagància virtual, calendaris visibles d'un temps passat! Quants segons hauràs de reclamar? Penedir-se de no agafar un vol. La vergonya de dir què et trona al cap! Al final ens queda imaginar les històries somiades que no seran reals per la vana elecció d'esperar l'endemà. Cantar quan l'aigua mulla el meu cos de llibertat, que rebenten les bombes a qui les ha inventat, que la memòria no em faça perdre el teu record! Pare el temps, sospire molt més fort, encamine petjades, el que vull no és açò! Puc canviar el meu rumb, he tingut sort!

about

"Malgrat la pluja" és el tercer treball del cantautor contestà Andreu Valor.
Com en tots els seus treballs, la constància reflexiva i l’aposta per valors com la dignitat i la igualtat fan que de nou la temàtica social siga el punt de partida de cada història.
Acompanyat en aquest trajecte de la mà d’Eduardo “Tata” Bates, guitarrista amb qui ha crescut des dels seus inicis en solitari, aquest nou disc s’ha treballat al 50% amb ell. Els arranjaments i la producció han sigut treballats per tots dos. La urgent producció d’aquest nou disc ve guiada per la marxa d’Eduardo Bates a la seua terra natal, l’Argentina. És per això que tots dos van decidir en el seu moment fer un disc de comiat on poder expressar el que han après en tot aquest temps junts.
Un disc, on la novetat és el so. Un compendi de guitarres acústiques barrejades amb la dolçor de les cordes i la força de les guitarres elèctriques. La idea és dinamitzar amb els sentiments, des de la tendresa a la indignació, amb la intenció de contagiar aquests sentiments que aquest moment han contagiat l’autor.
Malgrat la pluja...seguirem!

credits

released October 1, 2013

license

all rights reserved

tags

about

Mésdemil Benaguasil

contact / help

Contact Mésdemil

Streaming and
Download help

Report this album or account

If you like Andreu Valor - Malgrat la pluja, you may also like: