1. |
Jordi Montañez - Mare
03:29
|
|
||
Cansada d'esperar sempre un demà
no vas viure el present que t'era intangible
pintant les parets.
Migdies asseguda al sofà
esperant el cafè i la merda de sempre,
esvaint-se el temps.
I no, no hi ha esperances.
Mare, crido el teu nom, germina la terra.
Mare, som el teu cos, regales la vida.
Mare.
Educada amb la creu sobre del cap
vas témer l'infern, et senties culpable
de no creure en ells.
Vas creure que el pitjor és la soledat;
la por, els turments, la rutina insalvable
et van fer ser una més.
I no, no hi ha miracles.
Mare, crido el teu nom, germina la terra.
Mare, som el teu cos, regales la vida.
Mare.
Crescuda enmig de barris marginals,
tocant al Carmel, buscaves un príncep
o un palau al cel.
Mare, pren la cançó, convoca el futur
que dugui el teu nom escrit als seus ulls!
Mare, crido el teu nom, germina la terra.
Mare, som el teu cos, regales la vida.
Mare, sento els teus plors com un himne en l'aire.
Mare de terra i d'amor.
Mare, la primavera tornarà
amb la paraula llibertat.
Mare, sento els teus plors.
|
||||
2. |
|
|||
Que cantin, que ballin, que diguin, que no tinguin por.
Aquesta vergonya que portem al cos!
Que es moguin, que pensin, que siguin el batec del món,
una esperança amarada al cor.
I encara ens calen revolucionaris
dels nostres dies, que encenguin la nit,
d'aquests temps nostres que estan morint.
I encara falten revolucionàries
cridant futur, que siguin els pits
nodrint la vida amb el seu present
i el mateix anhel que us cantem avui.
Que es plantin, que lluitin i estimin, que diguin que no,
que trenquin silencis i murs de presons.
Que plorin, sentin i cantin la veu de la gent,
que afrontin tempestes amb la cara al vent.
I encara ens calen revolucionaris
dels nostres dies, que encenguin la nit,
d'aquests temps nostres que estan morint.
I encara falten revolucionàries
cridant futur, que siguin els pits
nodrint la vida amb el seu present
i el mateix anhel que cantaven ahir.
Avui com ahir.
|
||||
3. |
|
|||
Digue'm amb qui has somiat aquesta nit,
qui t'ha donat l'esma al matí.
Escolta aquesta por que em surt de mi,
calant de gebre l'esperit.
Porto pensant en tu sense sentir
resposta alguna dels teus dits.
Friso per veure el teu cos nuu al llit,
sentir el meu món sobre el teu pit.
I sé del cert que tornaràs però tinc por
per si la distància haurà matat el nostre amor,
o si les ganes de seguir s'hauran quedat en el camí,
si el país esquarterat resistirà l'empit del món.
Sento el vent del sud, porta el teu nom
omplint de versos aquesta cançó.
I vola aquesta veu que em surt avui,
aquesta por que em surt de dins.
I sé del cert que tornaràs però tinc por
per si la distància haurà matat el nostre amor,
o si les ganes de seguir s'hauran quedat en el camí,
si en el país esquarterat resistirem aquesta por.
|
||||
4. |
|
|||
T'estimaré sense paraules,
sense cap coma ni puntuació.
Jo vull sumar-te al meu esbart
dels ocells negres que m'he guanyat.
I vull fer història amb els meus actes tendres
i repetir el mateix esquema als vespres
i així poder-vos dir demà: no he estat bo ni he estat dolent.
Estic en deute amb l'alegria,
amb la veritat, amb l'aventura i el plaer.
Sento una ràbia malaltissa
quan algú em diu allò que he de fer.
Amb els aprofitats jo tinc un repte.
Amb els caps buits omplerts de massa inerta
i tanmateix encara estimo i obro un solc enmig la terra.
Voldria ara fer arribar
el reguitzell de breus paraules
i els sons i els mots fer-los volar
damunt les ànimes a l'alba.
I que esclatin i mosseguin,
i que llurs llavors s'encenguin i que tot sigui millor.
T'estimaré com a un poema
i com als discos voladors.
Tan sols podràs venir a cantar,
perquè no sé fer res millor.
Però recorda que estimo i odio,
que porto un prisma de colors tan vius
i que aniré a somniar tempestes a un país d'etern estiu.
Jo et convido a caminar plegats
malgrat que sempre vulguin perseguir-me.
Jo et convido a caminar plegats
malgrat que sempre vulguin silenciar-me.
|
||||
5. |
|
|||
Que cantin, que ballin, que diguin, que no tinguin por.
Aquesta vergonya que portem al cos!
Que es moguin, que pensin, que siguin el batec del món,
una esperança amarada al cor.
I encara ens calen revolucionaris
dels nostres dies, que encenguin la nit,
d'aquests temps nostres que estan morint.
I encara falten revolucionàries
cridant futur, que siguin els pits
nodrint la vida amb el seu present
i el mateix anhel que us cantem avui.
Que es plantin, que lluitin i estimin, que diguin que no,
que trenquin silencis i murs de presons.
Que plorin, sentin i cantin la veu de la gent,
que afrontin tempestes amb la cara al vent.
I encara ens calen revolucionaris
dels nostres dies, que encenguin la nit,
d'aquests temps nostres que estan morint.
I encara falten revolucionàries
cridant futur, que siguin els pits
nodrint la vida amb el seu present
i el mateix anhel que cantaven ahir.
Avui com ahir.
|
||||
6. |
|
|||
Potser d'aquí a tan sols quatre anys,
tot haurà passat, tot s'haurà acabat.
I qui sap quins camins vindran,
si el temps haurà minvat les ganes de lluitar.
Qui sap què ens depara el futur,
si ens hauran vençut i si restarem muts.
Si tindrem bona salut,
no ens haurem venut, no restarem pas asseguts.
Però per si de cas conserva bé aquesta promesa,
t'esperaré en aquell racó de cel, banyats de blau i de verd.
Amb més arrugues a la pell,
amb un poc més de seny, cansats de perdre el temps;
evocaré el teu cos sencer,
el ball dels teus cabells giravoltats pel vent.
Potser, qui ho sap, t'hauràs casat,
ja t'hauràs afartat del teu antic amant.
O viuràs sola a prop del mar
buscant estrelles cap al tard i ens estarem pensant.
Però per si de cas conserva el gust de jeure al terra.
Recordaré els versos bruts de l'Estellés banyats de blau i de verd.
Potser quan passin quatre anys
tot s'haurà acabat, tot serà llunyà.
I miraràs de sobte el mar
buscant estrelles cap al tard i ens estarem mirant.
|
||||
7. |
|
|||
Porta un petit ocellet que ha fet amb paper.
A la motxilla un quadern, poemes urgents.
Cerca mirades al tren, somriu als viatgers.
Se'l miren tots estranyats, deu ser boig de valent.
Avui no s'ha afaitat, que n'és d'inconscient!
No deu ser espavilat, barca nova i bon vent!
No té diners, no agrada a la gent.
A les butxaques no porta res més:
una moneda, un somriure i el cor obert.
Diu que és un inventor d'aquells importants
però no ha patentat el seu nom i l'hi han robat.
Tothom l'ignora al vagó, deu ser un sonat!
Conservo aquí els teus escrits, tan innocents.
Eres un home senzill, alegre i fidel.
Van matar-te un abril, l'enveja és cruel.
No té diners, no agrada a la gent.
A les butxaques no porta res més:
una moneda, un somriure i el cor obert.
No té calés, feliç boig content.
A les butxaques no duia res:
un vell poema i les colometes que feia amb paper.
|
||||
8. |
|
|||
Vindrà la mort com cada nit
al meu costat, dins el meu llit,
a arrabassar-m'ho tot de mi.
Em robarà els meus quaderns,
regirarà tots els papers
i anotarà noms i carrers.
Els meus correus, se'ls mirarà,
al cap de poc se m'emportarà
i tots els records trontollaran.
Interrogat se m'endurà ben lluny de tot
però no, no trobarà res més que foc.
Em cremarà de ràbia el cos
aquesta nostra quotidiana mort.
Vindrà la mort com cada nit
inquisidora amb els seus crits
i els galons marcats al pit.
Destrossarà el meu cervell,
es menjarà els meus pensaments,
intentarà fer-me com ells.
Als meus veïns, els comprarà,
tot el carrer em delatarà,
l'informatiu em jutjarà.
Interrogat se m'endurà ben lluny de tot
però no, no trobarà res més que foc.
Em cremarà de ràbia el cos
aquesta nostra quotidiana mort.
No, no ha perdonat mai aquesta set de llibertat.
No deixa estimar aquest anhel de llibertat.
|
||||
9. |
|
|||
M'agradaria poder-te escriure sense por,
no sentir tan malgastat aquest moment,
lluny la injustícia i l'horror
dels cossos plens de mort.
Voldria cantar a l'amor lliure,
als teus llavis i ulls,
al teu somriure de regal i futur.
M'agradaria fer-te una cançó d'amor
per perpetuar-te a la memòria,
i com podria
si un tel de ràbia em té coberta la mirada,
les mans, la veu, la guitarra.
M'agradaria poder-te escriure sense por,
poder esborrar la imatge de la sang,
del plor de la impotència,
del nen sense llar ni flors.
Voldria cantar i així perviure
el son als teus cabells
però és que som tan i tan iradament vells.
M'agradaria fer-te una cançó d'amor
per perpetuar-te a la memòria,
i com podria
si un tel de ràbia em té coberta la mirada,
les mans, la veu, la guitarra.
|
||||
10. |
|
|||
Amb totes dues mans alçades a la lluna,
obrim una finestra en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l'estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
i la cendra que resti
no la canviarem
ni per l'or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.
El fum dibuixarà
l'inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l'aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA,
llavors creixerà l'arbre
de l'alliberament.
|
||||
11. |
|
|||
Per tal de poder garantir l'ordre just de les coses,
és a dir, que els rics siguem rics i els pobres sigueu pobres,
a partir d'avui i fins a nou avís,
queden prohibides les vacances
però es permet un descans de cinc minuts diaris.
Queda prohibit respirar,
per tal de no confondre-ho amb sospirs d'enuig.
Queda prohibit el somriure,
per no ser confós amb el riure de conspiració malèfica.
Queda prohibit mirar una dona,
que la distracció és improductiva.
Queda prohibit, sobra dir-ho, anar al lavabo sense avisar,
per tal de no incitar la iniciativa personal.
La llibertat també resta prohibida
per no promoure el desordre i el caos.
El salari quedarà retallat,
hem d'ajustar-nos el cinturó,
però queda prohibit, en aquest cas,
queixar-se pel cotxe de l'encarregat.
Les dietes seran reduïdes,
un poc d'arròs i un poc de pa,
i els dissabtes vi del barat,
que l'alcohol us ajudi a oblidar.
Finalment, queda prohibit dormir
perquè ineludiblement precedeix els somnis
i no estem per a fer volar coloms.
Entre tots -i totes- ens salvareu de la crisi.
Moltes gràcies de bestreta
i disculpin les molèsties.
|
Streaming and Download help
If you like Jordi Montañez - Cançons d'ara, you may also like:
Bandcamp Daily your guide to the world of Bandcamp