Tomàs de los Santos - Segona mà

by Mésdemil

supported by
/
1.
CAMÍ DE FARINÓS. (Tomàs de los Santos) Vull anar a la mar entre sèquies i horts entre esmerles i cants, figueres i fenoll. Vaig de la teua mà buscant el primer blau sang de la teua sang del vell salze, consort. Alqueries de blanc, aigua alegrant els solcs cebes i flor-i-cols de la terra dels déus. Vaig de la teua mà, escolte els teus tresors des que te'n vas anar. Tan dintre del meu cor. Camins assassinats, progrés de boira i por, carreteres d'espant, destral de l'horitzó. Vas de la meua mà, pare dels meus records. Som de memòria i pa. Camí de Farinós.
2.
LLETRA A DOLORS (Miquel Martí i Pol) Em costa imaginar-te absent per sempre. Tants de records de tu se m'acumulen que ni deixen espai a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te. No vull parlar-te amb veu melangiosa, la teva mort no em crema les entranyes, ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure; em dol saber que no podrem partir-nos mai més el pa, ni fer-nos companyia; però d'aquest dolor en trec la força per escriure aquests mots i recordar-te. Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer sabent que tu creixes amb mi: projectes, il·lusions, desigs, prenen volada per tu i amb tu, per molt distants que et siguin, i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los. Te'm fas present en les petites coses i és en elles que et penso i que t'evoco, segur com mai que l'única esperança de sobreviure és estimar amb prou força per convertir tot el que fem en vida i acréixer l'esperança i la bellesa. Tu ja no hi ets i floriran les roses, maduraran els blats i el vent tal volta desvetllarà secretes melodies; tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre entre el record de tu, que m'acompanyes, i aquell esforç, que prou que coneixes, de persistir quan res no ens és propici. Des d'aquests mots molt tendrament et penso mentre la tarda suaument declina. Tots els colors proclamen vida nova i jo la visc, i en tu se'm representa sorprenentment vibrant i harmoniosa. No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-te absent per sempre.
3.
BALCONADES (Tomàs de los Santos) Dels carrers es pengen les parpelles de l’amor i també les de la solitud, de les vides i les morts, del teu nom. De dilluns, dimecres i dijous. L’estudiant del quart fa poc que viu a la ciutat estrenant el seu anonimat. La barana del balcó mostra el món, el vertigen de la llibertat, la nova llibertat. La veïna dolça de la porta vint-i-cinc ha deixat plantat el seu marit. Ja no compra amor etern com si res. Ell no apaga mai el llum de nit, mai el llum de nit. Rostres i edificis esgarrats, portes tancades bategant, malsons i somnis barrejats. Aroma de sopar, soroll de març i les persianes massa baixes per poder endevinar els colors de tantes veritats, el joc i el riure dels infants, la roba estesa dels amants abocades a les balconades aguaitant les vides pròpies que han passat. I Miquel que viu a l’altra banda del replà dissimula bé que està aturat. Quatre anys sense treball, expulsat de les vides que havia somiat, li sobra dignitat. Tots sabem què passa a la porta vint-i-dos hi viuen tants que no caben ni els déus tant d'exili, tant d'oblit, tanta por que han portat creuant terres i ports... podries ésser tu.
4.
ARA JA SAPS (Tomàs de los Santos) Ara ja saps la realitat. Ara gaudim de les ruïnes d'un temps amnèsic desgraciat on les mentides són veritat i els mentiders, druides. Ara ja saps deshabitat el cor de fronteres mesquines, Podem seguir dissimulant veient parir dones al mar mentre complim amb les rutines. Ara ja saps l'autoritat que donen les idees buides creient consignes de ramat, creant futurs sense passat. Bevent el fang de monarquies. Hauràs d'aprendre el mar, planificar l'atzar, pregar a un déu real, enramar el gregal, detindre el temps del blat. De tu depén triar Camins o llibertat. Ara ja saps o si no saps hauràs de prendre noves lluites. Hades voldrà que individuals, però l'amor et mourà: Les solucions són col·lectives. Hauràs d'aprendre el mar, planificar l'atzar, pregar a un déu real, enramar el gregal, detindre el temps del blat. De tu depén triar Camins o llibertat.
5.
CAMINEM (Manel Alonso Català) Caminem i al mateix temps anem madurant, pensant, d’una manera equivocada, que avancem en línia recta per una via sinuosa, poques vegades amable, però estem equivocats. el nostre camí està marcat pel cercle diari, pel cercle anual. Som immersos en un món que pega voltes sobre ell mateix, que fa voltes sobre un punt de llum, i cada dia és un tornar a començar, i cada any és un tornar a començar, del trenc de l’alba al capvespre de l’equinocci d’estiu al d’hivern, de la realitat al somni.
6.
A DANIELA (Tomàs de los Santos) A Daniela el meu món se li queda petit, m'assenyala la vida, jo mire el seu dit. Ella arruixa la casa, jo arruixe el melic. A Daniela el meu món se li queda aturat quan jo no era ningú ni al carrer ni al mercat. Ella era la creença en els temps més amargs i ella era el somriure del desesperat. A Daniela el meu món se li queda amagat per telons i quincalles i ma voluntat, presoner de les faules i mitges veritats que he sembrat per un camp ple de fruits condemnats. A Daniela el meu món, el meu món, el meu món. El meu món, el meu món, el meu món, el meu món. El meu món, el meu món, el meu món, el meu món. El meu món, el meu món, el meu petit món.  
7.
ELEGIES DE LA REPRESA VI (Rosa Leveroni) No em preguntis, amor, per què t'estimo, si no trobo raons. ¿Però podria dir-te del rossinyol la meravella ni el batec de la sang, ni la segura dolcesa de l'arrel dins de la terra, ni aquest plorar suau de les estrelles? ¿És que sabries, cert, l'ardent misteri d'unes ales signant l'atzur en calma, o el fluir de la font, o de la branca aquest respir beat quan l'aire passa?... No em preguntis, amor, per què t'estimo, si et tenia dins meu i ni sabria ja veure't com a tu, perquè respires dintre del meu respir, si dels meus somnis ets l'únic somni viu que no podria arrabassar la Mort...  
8.
CAVA O CAFÈ (Tomàs de los Santos) Ei, ei, ei, ei. Ei, ei, ei ei. Ei, ei, ei, ei. Ei, ei, ei ei. Ens creiem a les regnes i ens governa l'atzar, Un dia juga de veres la puta vida i vénen austeres les flors del parc i em desfullen hereves del present i el passat i em desfaig en urgències i d'altres roses de verema i nocturnal. (bis) Ei, ei, ei, ei. Ei, ei, ei ei. Ei, ei, ei, ei. Ei, ei, ei ei. Ens creuem les paraules marcades en un bar. Jo truque algunes faules que necessite dins un cafè ofegar. Però tu et botes les pautes i em convides al teu mar. El cava vessa les causes i les pauses. Les onades. Animal. Cava o cafè. Cava o cafè, Cava o cafè. Cava o cafè. Que tremole la vida, que em salve l'estudiant, que em vinga una mentida acolorida o, pitjor, una veritat. Veritat. Cava o cafè. Cava o cafè. Cava o cafè. Cava o cafè.
9.
JULIA (Tomàs de los Santos) Julia entrà un dia per la porta boreal d'un matí que ella recorda amarg. La interrogaria un policia nacional amb cara de poques amistats. Julia va extraviar-se en mig de la immensitat del dia que tornà a començar. I tardà a trobar-se quan el cor es desglaçà i la pell d'exili es va assecar. Julia i les vesprades en sa casa vorejant amb una xarrada ritual. Les parets violetes i el sostre provisional, estimada i uterina llar. Julia i sa frontera pell morena itinerant en un mapa de fertilitat. Wawaqutu* de la terra “a desalambrar”... cap ésser humà és il·legal. Julia entrà un dia per la porta boreal d'un matí que ella recorda amarg. Però ha esdevingut invicta de la dignitat de dona, feminista i immigrant.
10.
RUBAIAT (Omar Khayyam/Ramon Vives Pastor) Del fons de la taverna un cant joiós sortí que deia: "No deixem en el got ni una glànima”. Bevem de pressa, amics, abans que el fer Destí es xarrupi d'un glop el vi de nostra ànima. (XXIX) Gaudir és ma vida, tranquil buido el meu got. Tan lluny de l'heretgia com de la religió En casar-me amb la vida vaig dir: "Què em dus per dot", i ella digué: "Mon dot és la teva alegria". (XXXVI) El jorn que hauré deixat ma vestidura externa; el jorn que es parlarà de mi com una faula, feu del meu fang un got, doneu-me a la taverna, i veureu com reneixo quan l'empleneu a taula. (XLIV) I ben tranquils a l'ombra dels arbres, mon aimia, amb una àmfora plena, un llibre de poesia, un pa i una cançó que em cantis, ten per cert que serà Paradís el que era abans desert. (LIII)
11.
MATILDE LANDA (Tomàs de los Santos) Matilde Landa era una dona amb cua, banyes i dignitat. Matilde Landa era una presa, estava presa de llibertat. La mare li va lliurar la poma de l'arbre de la fecunditat. Vergonya i culpa restaven fora i els arguments no eren recitats. Matilde, roca de barricada, Rosa dels vents i dels huracans. Espenta roja, republicana, cor sortidor de la nova sang. Matilde, mare de dones fortes tancades mil vides per cridar paraules lliures i desitjoses de millorar els temps que seran. Matilde, vénen els fariseus, a arraconar-te en el teu dolor. Matilde Landa, ni creus ni deus veure els nous dies a contracor. Matilde Landa dic el teu nom No vull que es perda a la nit del món Matilde Landa, plena de versos Que sobrepassen una cançó.
12.
L'ALTRE PAÍS (Francesc Viadel i Tomàs de los Santos) Vinc d'enfonsar els meus peus en la terra cruenta i de cremar els meus ulls al gel de la paciència. I de sentir cartró-pedra en lloc de pell i consciència. Vinc d'un país de silencis, oblits i capelles, mudes les boques, enmig d'un camí de penombres. Geografia de sal, geografia de fam de llibertat, de justícia: colp de destral. Ciutat dels dies insòlits, ignota ciutat, vinguen els nous huracans a enrunar el passat. Vinguen banderes de roig i vinguen ocells de foc. Vinguen revoltes de dones i d'homes bons. L'altre país no vindrà de febleses. L'altre país no serà de promeses. L'altre país no vindrà de renúncies. El país que volem. El país que estimem. El país que somiem. L'altre país!
13.
PATRÍCIA TE’N VAS (Tomàs de los Santos) A Patricia Heras Quan es van fotre els nous temps? (Mai no han estat, sempre han sigut vells). Quan ens van robar l’espai? (Quan van escriure el relat del gran dictat que no es pot canviar). Qui ha clos el teu destí? (la policia segueix de gris) On anaves eixa nit? (la veritat és mentir i un jutge que es dóna cops de pit). Quan es van morir els mots? (llegiren cecs, escoltaren sords). Quan es va aturar ton cor? (el teu batec colpidor, rellotge greu de la nostra por). Qui t'ha empentat cap aquest viatge sense retorn? Qui t'ha dessagnat? Com et vas enamorar de la mort? Patrícia, te'n vas. Patrícia, te'n vas. Quins et varen condemnar? (pena de no seguir el ramat) Jutges, polis i fiscals (jugant a déus del fracàs de la justícia i la realitat). I què resta de volar? (instr.) Un amor i un cos trencats (dolç colibrí dels escacs trobe a faltar el teu vol més ras) Qui t'ha empentat cap aquest viatge sense retorn? Qui t'ha dessagnat? Com et vas enamorar de la mort? Patrícia, te'n vas. Patrícia, te'n vas.

about

"Segona mà" és el segon treball d’estudi del músic i autor Tomàs de los Santos. És un recull de músiques i lletres fetes per convocar, alhora, emocions i consciències, teixides amb la llana d’una mirada crítica a la quotidianitat i amb una actitud compromesa cap a les persones i la terra.
------------------------------------

"Segona mà"es el segundo trabajo de estudio del músico y autor Tomàs de los Santos. Un compendio de músicas y letras hechas para convocar, simultáneamente, emociones y consciencias, tejidas con la lana de una mirada crítica a la cotidianidad y con una actitud comprometida hacia las personas y la tierra. 

credits

released November 23, 2016

license

all rights reserved

tags

about

Mésdemil Benaguasil

contact / help

Contact Mésdemil

Streaming and
Download help

Report this album or account

If you like Mésdemil, you may also like: